Aterrar al Nepal, o més concretament a la Vall de Katmandú, on és la seva capital, obliga al turista a conviure amb un soroll permanent que l’envolta com una mena de concert desafinat de botzines i xiulets, procedents de qualsevol element de transport de dos, tres o quatre rodes. 
Desconec el seu sistema de senyals de trànsit, però el sonor és el més utilitzat i, sens dubte, el més respectat a una ciutat atrotinada i que dóna la impressió d’estar a mig construir, on no existeixen les voreres com les entenem habitualment: cada casa o edifici disposa (o no) d’un porxo, però la dimensió i l’alçada d’aquests és aleatòria i la seva finalitat no és aixoplugar el vianant del que li pugui venir a sobre sinó constituir un lloc de trobada d’amics (homes) o de contemplació (també homes).
Llegint sobre el Nepal i concretament sobre Katmandú, la guia senyalava que havia talls de llum i aigua i que era recomanable proveir-se amb una mascareta per caminar per la ciutat, donat els elevats índexs de contaminació que pateix. Si volen que els digui la veritat, ho vaix trobar exagerat… fins que una molesta raspera se’m va instal·lar al tercer dia de passejar per Katmandú. També vam comprovar que era cert el tema dels talls de llum i aigua, en horaris no previstos, però totes les molèsties es van anar dissolent a mesura que passaven els dies, sense que ens adonéssim i sense motiu aparent, però amb la tristesa del comiat agafat a la meva raspera, vaig recordar les paraules d’una voluntària i amiga de The Direct Help Foundation quan m’explicava el primer dia, davant la meva mirada escèptica, que “al Nepal es viu bé”.
Perquè l’objectiu de la nostra petita “expedició” al Nepal no era recórrer l’Himàlaia ni sobrevolar en avioneta l’Everest sinó visitar en Toni Aguilar i, per tant, a The Direct Help Foundation. Una bona amiga comuna (llargament solidària) ens havia parlat molt i bé de l’activitat que aquesta fundació realitza al barri 18 de Katmandú des de fa 10 anys
i volíem conèixer en Toni i el projecte “in situ”, que és la millor manera de conèixer els projectes: deixar que parlin per ells mateixos, sense necessitat d’excessius intermediaris. I això va ser el que vam fer, conèixer (una mica) en Toni i conèixer (mot) els projectes, i especialment l’equip que els fa possibles. En Toni, proper, bon conversador i entusiasta admirador de la feina del seu equip, ens va obrir les portes de TDHF i va permetre que ens endinséssim a la Casa i al Centre Obert com vells coneguts.
Abans de continuar, m’agradaria parlar-los de la paraula que qualsevol turista que s’apreciï acaba aprenent. La pronuncien molt ràpida, amb cantarella, com fent ballar les síl·labes, segurs de que ens agradarà aprendre-la. Confesso la meva malaptesa per identificar-la, em va costar gairebé un dia i va ser en Toni qui em va explicar el significat que més em va agradar dels diversos que em van comentar. La paraula és NAMASTÉ i la diuen, generalment, ajuntant les dues mans per sota de la barbeta o al pit. És una salutació de benvinguda o acomiadament, però té una connotació de bons desitjos i, segons la seva versió, ve a dir que “et respecto i veig el món com el veus tu”. A ell li agrada aquesta versió i a mi també. Potser sigui degut a que, en el fons, reflecteix la seva visió del paper de TDHF al Nepal.
En Toni es va instal·lar a Katmandú fa 10 anys. Ell explica que va ser per culpa del clima de Benarés, ja que era allà on pensava desenvolupar el seu projecte, però no suportava la calor, de manera que va buscar un altre lloc on instal·lar-se i el Nepal el va adoptar. I és aquí on va decidir veure la vida des d’un altre angle, procurant ser útil, sense oblidar-se de ser feliç, que vida no hi ha més que una, (tot i que les filosofies hindú o budista, que acaben endinsant-se quan un conviu amb elles, diguin el contrari). I aquesta felicitat es transmet per tots els porus de Kumary House, la seva Casa d’Acollida. Un edifici de color albero que es destaca entre els edificis ruïnosos que el rodegen. Des de la casa es veu el col·legi on assisteixen les nenes a classe i el Centre Obert, que és molt a prop, a un edifici d’idèntic color i semblants dimensions.
A Kumary House vam xerrar amb en Toni i el seu equip, compartirem uns tes nepalesos fantàstics (fets amb unes proporcions que garanteixen l’admiració de qui els tasta) i vam poder visitar famílies del barri, qui amb una gran amabilitat ens van obrir les seves llars. Al proper lliurament els explicarem el que uns i altres ens van comentar del seu treball al barri. Però, mentrestant, penjarem fotos de la nostra visita a la nostra pàgina de fotos a Flickr i vídeos al canal de Youtube de la Fundació Roger Torné, i així podran conèixer alguns dels protagonistes d’aquesta història.
Tags: cooperació al desenvolupament, infància, solidaritat, TDHF, xarxa
